L’Últim llander

En la penombra del taller, on la llum es filtra entre les escletxes d’una porta vella de fusta, l’ofici de llander floreix com un art antic, oblidat hui en dia per la majoria. Amb mans calloses i la mirada atenta, el llander, mestre de la làmina, es converteix en un alquimista del metall, transformant el fred acer en objectes d’utilitat i bellesa.

El llander treballava principalment amb làmines de llanda,¹ un material que, gràcies al seu aliatge amb estany, adquireix una resistència única i una mal·leabilitat envejable. També pot recórrer al coure, que brilla com l’or en la llum del taller, i al zinc, amb el seu suau color platejat. Cada material posseeix el seu caràcter, la seua història, i el llander, com narrador, s’esforça per explicar-la a través de cada peça.

Paco Esteve Pla, fent una recreació històrica del «llander d’Ibi» amb algunes de les peces que feien. Al seu poble, Ibi, els llanders es van reinventar i van passar a ser jogueters. Els primers joguets de llanda, es feien allí.

Les tècniques que utilitzava del llander eren un llegat de generació rere generació. La làmina es talla, es plega, se solda; cada acció és una dansa acurada. Amb l’ús del martell i el cisell, el llander crea formes que poden ser tan simples com un poal o tan elaborades com un fanal decorat. La soldadura, un art en si mateixa, uneix les parts amb un poquet de metall, unint no sols elements, sinó també l’essència de la creació.

També per a objectes més elaborats i decoratius podia utilitzar la tècnica del repujat, que implica colpejar la part posterior de la làmina per a crear relleus en la superfície. Ací, el llander dona vida a la seua imaginació, imprimint la seua ànima en cada corba i en cada detall. El tint i el poliment són els tocs finals, on la superfície adquireix una lluentor que reflecteix tant l’entorn com l’esforç de l’artesà.

El llander no sols forja objectes, sinó que construeix històries. Des dels humils utensilis de cuina, com ara lleteres, setrills, embuts i altres objectes quotidians com podien ser poals, fanals, palmatòries o cresols; fins als intricats adorns per a les esglésies o joguines per als més menuts. La seua obra formava part de la vida diària dels pobles i les seues gents, donat que aquest material oferia flexibilitat per a treballar i era relativament econòmic. En cada cop del martell ressona l’herència d’un passat on el treball manual era sinònim de dedicació i orgull.

No obstant això, aquest ofici, en l’era moderna i amb la industrialització, va acabar per desaparéixer. Les màquines van suplantar les mans dels llanders, i per això mateix recordem ací aquest ofici i a l’últim llander de Vilafamés.

Al carrer de Baix vivia Manuel Renú Linares² que era llander de professió i allí a l’entrada de sa casa tenia el taller. L’últim llander a Vilafamés. El Güelo Renú, que així és com era conegut pel veïnat, era a més, el conserge del Casino Republicà situat al primer pis del forn del Planet. Tenia un gran bigot arroscat i en les memòries de Miguel el Molinero³, aquest ens conta que:

 

Deien que la seua dona al matí li feia farinetes, li les posava dins del pa i se n’anava a menjar-se-les a casa de la Tia Pelà⁴, que tenia botiga i també venia vi. Esmorzava i es bevia un got de vi, i quan eixia portava el bigot ple de farinetes.

Amb ell, malauradament, va desaparéixer l’ofici de llander a Vilafamés.

_________________________________________________________________

1. https://culturatradicionalgc.org/hojalateria/ Consultat el 7 de gener de 2025. ↩︎
2. Manuel Renú Linares va nàixer el 1870 i va estar domiciliat primer al carrer de Baix número 3 i després va passar a viure al carrer Collado número 15; i al cens consta que sabia llegir i escriure. ↩︎
3. Babiloni Palau, Lledó, 2023. Diari de guerra de Miguel el Molinero, de Vilafamés : deixa el fiscorn per agafar un fusell. Castelló de la Plana: Servei de Publicacions. Diputació de Castelló. ↩︎
4. Consuelo Verdoy Marzá va morir als 81 anys, el 1956 y estava casada amb José Bernat Andreu, mort als 72 anys, el 1947. Aquest matrimoni no va tindre fills i Consuelo tenia la tenda on ara està el Restaurant del Rullo i sa casa estava dalt on està l’hotel i entrava per la porta del carrer de l’església. ↩︎