El gos Menjolgo

Ara, us contaré la història d’un gos que es deia MENJOLGO i que també va patir la Guerra Civil.

Aquest era un gos de caça de mida mitjana, conegut a Vilafamés per tots els caçadors, com un exemplar molt ben ensinistrat per als menesters de la cacera. Abans de la guerra vivia a un mas del terme del poble, situat pràcticament enmig, entre el nostre terme i el de Sant Joan de Moró; que com tots sabeu abans en aquells temps, pertanyia a Vilafamés. A la mateixa carretera de Moró, entre el barranc de Toni Salse i l’antiga casella dels peons caminers (ja fa anys desapareguda) i la capelleta de Sant Micalet es trobava el mas de l’amo de Menjolgo.

Però un dia a l’amo el van cridar per quinta per a anar a la Guerra Civil. L’amo nascut el 1907, era de la quinta del 28 i aquests, juntament amb els de les quintes del 27 i del 41 (la coneguda lleva del biberó), van ser cridats per l’Exèrcit Popular de la República el 13 d’abril de 1938; per defensar-se dels colpistes de l’alçament militar de juliol de 1936 provocant així el començament de la Guerra Civil. Bé, doncs com l’amo estimava molt al seu gos i no volia desfer-se d’ell, es va oferir un dels germans majors (que per edat ja no anava a la guerra, per la qual cosa tindria més de quaranta-cinc anys) que vivia a Moró, a cuidar-li a Menjolgo. Però en una d’aquelles, Menjolgo, com que devia trobar a faltar al seu amo es va escapar, donant-li un gran disgust a l’oncle Emilio que el cuidava. Aquell gos va estar desaparegut i perdut duran el que restava de guerra, que va ser quasi un any i un altre any més.

En eixos dos anys que Menjolgo va estar perdut, és clar que l’amo ja havia tornat de la guerra i vivia al mas amb la seua dona i les seues dues filles. La major més o menys amb quatre anys i la segona filla de bolquers. Aleshores, un dia qualssevol l’ama del mas estava fora al carrer i va veure com per la carretera de Moró s’arrimaven uns soldats que portaven un gos. Ella va estar atenta perquè com feia només un any d’acabada la guerra, veure a soldats apropar-se, no li feia molta gràcia! En un punt, el gos comença a córrer com un boig i es tirà al coll de l’ama que quasi la tira a terra i començà a besar-la. En aquell moment l’ama s’adona que era  Menjolgo i comença a cridar a l’amo: –Juanito, Juanito…corre…vine que ha tornat Menjolgo!

Una volta arribat l’amo, que no era altre que mon pare, passà el mateix. El gos desesperat se li empina al coll i l’ompli de besos menejant la cua de content que estava! Els soldats no comprenien res, però després que els meus pares els contaren la història de Menjolgo, els van dir que per descomptat se’l quedaren. Encara que ells, li havien agafat molt d’afecte perquè feia molt de temps que el gos els va començar a seguir i ells el van cuidar.

Menjolgo va morir de vellet al mas de Romaldo, amb el seu amo Juanito i jo que era la xiqueta de bolquers quan va tornar el gos a casa, vaig conèixer-lo i encara me’n recorde perfectament d’ell i de l’amor que li tenia.